Humberto Rivas va néixer a Buenos Aires l’any 1937. Des del 1976 i fins a la seva mort el 2009 va viure i treballar com a fotògraf i pedagog a Barcelona.

Orígens
Humberto Rivas era nét d’immigrants italians i portuguesos (va aprendre la llengua lusitana de la seva àvia portuguesa, bugadera de professió) i fill d’obrers tèxtils, ofici que ell mateix va practicar als tretze anys, mentre que els caps de setmana s’entrenava amb el seu pare per ser ciclista de circuit. Amb disset anys, va iniciar un curs de dibuix per correspondència i va vendre la bicicleta de curses per comprar un cavallet de pintor. Un any després va entrar a treballar com a aprenent en una agència de publicitat i es va poder comprar la primera càmera fotogràfica, una Argus de 35 mm amb òptica fixa. El 1959 va comprar la Rolleiflex 6 x 6 que li va permetre encarar majors reptes.
El 1958 va realitzar la seva primera exposició de dibuixos i pintures a la Galeria Lirolay i l’any següent la primera mostra de fotografies a la Galeria Galatea. El 1962, el dissenyador i escultor Juan Carlos Distéfano, llavors director del departament de Disseny de l’Instituto Torcuato Di Tella de Buenos Aires, el va convidar a dirigir el departament de Fotografia del llegendari centre d’art contemporani. Al llarg dels anys seixanta i setanta, moltes de les personalitats creatives de l’Argentina van desfilar per aquest centre i van ser captades per la càmera implacable de Rivas, influenciada en aquell moment per Richard Avedon i Diane Arbus.
Exemples d’aquest període són els retrats de l’artista argentí Roberto Aizenberg fets l’any 1967 en un abocador d’escombraries a Buenos Aires i un retrat de Jorge Luis Borges del 1972. Juan Carlos Distéfano, Roberto Páez, Rubén Fontana, La Polaca i el Grupo Lobo són altres personatges destacats de l’àmbit cultural de Buenos Aires retratats per Rivas en aquells anys.
Aquest entrenament va permetre a Rivas de desenvolupar la seva pròpia estètica, orientada a descobrir el vessant ocult de la persona retratada. Més endavant va començar a introduir en la seva obra el misteri de les identitats i la poètica del silenci i de l’absència. L’estreta amistat que durant aquells anys i fins a la mort va mantenir amb el fotògraf Anatole Saderman, a qui considerava el seu mestre, fou transcendental en la seva evolució com a fotògraf.
Rivas sentia passió pel cinema, en especial pel del director Ingmar Bergman, i admirava Sven Nykvist, il·luminador de les pel·lícules del director suec, pel seu tractament de la llum.
Durant el 1974 va fer per segona vegada un recorregut pel nord de l’Argentina. Fruit d’aquest viatge és la carpeta titulada «Norte» amb fotografies de persones i paisatges de Tucumán, Salta i Jujuy. En aquest treball es comencen a apuntar els temes i les maneres de fer que va desenvolupar al llarg de la seva carrera.

Barcelona
El 1976, quan va sobrevenir el cop militar a l’Argentina i es va implantar el terrorisme d’estat, Rivas, que no tolerava la violència, va traslladar-se a Barcelona amb la seva família gràcies al suport de l’artista América Sánchez que ja hi residia. La seva arribada de Buenos Aires el mes de febrer del 1976 va ser significativa per a l’entorn cultural de la ciutat comtal, i l’impacte que va causar la seva obra va aglutinar tots els qui desitjaven posar en valor la fotografia creativa, que en aquells moments es trobava en una situació de marginalitat respecte d’altres disciplines artístiques. El 1982 va participar activament en el llançament de la primera edició de la Primavera Fotogràfica de Barcelona, un esdeveniment pioner a Espanya que va renovar els conceptes i els paràmetres de l’art contemporani situant la fotografia al seu capdavant.
La tasca creativa de Rivas va ser paral·lela a la pedagògica. Va entrar en contacte amb les noves generacions de joves fotògrafs que sentien l’estímul que els oferia la seva obra i la seva experiència, i al seu voltant van sorgir grups dinàmics i creatius que van trobar en aquest autor un esperit receptiu i estricte i que el consideraven un mestre de la fotografia pura. Rivas va continuar treballant com a retratista a Barcelona i va rebre l’encàrrec de fotografiar personalitats rellevants de Catalunya, com ara Joan Miró, Josep Tarradellas, Frederica Montseny, Charlie Rivel, J. V. Foix, Salvador Espriu, Joan Brossa i Antoni Tàpies.
Humberto Rivas vivia el retrat com un desafiament; per a ell era el repte d’aconseguir plasmar la seva pròpia visió traspassant la imatge estereotipada amb què el model es presentava al seu estudi. Paral·lelament, i cada vegada amb més intensitat, va explorar el tema del paisatge, sobretot l’urbà, i durant els anys setanta i vuitanta va enunciar una poètica intensa del pas del temps i del tractament de la llum que, sumada a la precisió tècnica necessària, van convertir els seus paisatges en icones de l’art contemporani.
També va tractar altres temes, com la natura morta de flors marcides o d’objectes aïllats que es troben abandonats en l’espai o el temps. El tractament d’aquestes imatges reflecteix la seva admiració per la pintura de Rembrandt i Durero, com també pels bodegons de Francisco de Zurbarán.
L’any 1994 el festival fotogràfic d’Arles el convidà a realitzar un audiovisual sobre Jorge Luis Borges en el qual Rivas interpreta l’escriptor a través de cent diapositives, algunes de les quals fetes al cementiri de la Recoleta de Buenos Aires. En la seva maduresa aprofundeix en l’obra del poeta Fernando Pessoa i pren com a eix del seu pensament creatiu la seva poesia i el Llibre del desassossec. També destaca la seva admiració per l’obra de Marcel Proust A la recerca del temps perdut.
Des de jove li havia cridat l’atenció l’esperit de la Guerra Civil Espanyola i el 1999 va expressar creativament aquest interès, que va materialitzar en les imatges que va fer de les empremtes deixades per la contesa bèl·lica. A «Empremtes de la Guerra Civil Espanyola» l’artista ens mostra els senyals d’un temps passat que es registren al present, documentant-ne la repercussió en allò que ens envolta. D’aquesta manera aconsegueix transmetre allò invisible amb subtilitat, ens parla en silenci a través de rostres, murs, cases, paisatges que, tot i haver sobreviscut a la tragèdia que avui sembla llunyana, encara conserven vestigis de dolor i constitueixen una part de la història muda d’Espanya. Belchite, Corbera d’Ebre, Figueres i Lleida són alguns dels escenaris de les fotografies.
En el text de presentació d’aquesta sèrie, titulat «Empremtes que ens miren», la filòsofa Nelly Schnaith escriu: «S’han dit moltes coses sobre les estretes relacions que la fotografia manté amb la mort. El clic de la càmera executa perquè immobilitza les mateixes coordenades de la vida, l’esdevenir en el temps i l’espai. Les fotos d’aquesta mostra que tenen com a tema la mateixa mort produeixen, estranyament, l’efecte contrari: donant mort a la mort donen vida a allò que és mort. Aquestes imatges que són mig testimoni i mig document creen també una escena de ficció, il·luminen un espai imaginari que augmenta la veracitat del document i el preserva per a l’esdevenidor, quan la memòria d’aquests éssers modestos, d’aquests paisatges pobres i despullats ja no tingui ni tan sols el suport de les seves empremtes. Quan la història i el deliri urbanístic els hagin esborrat de fet, sense restes ni empremtes, les fotos de Rivas ens miraran per ells demostrant allò que, sense saber-ho, devien pressentir en el seu fur íntim: la nostra memòria és més important i de més llarg alè que nosaltres». Aquestes fotografies incideixen directament en la consciència dels espectadors amb la intenció que parem esment en el patiment que generen aquesta i totes les guerres. Aquesta obra, de contingut ètic i crític, és un testimoni antibèl·lic i una denúncia de la violència en general; la sèrie completa inclou 56 fotografies. Humberto Rivas, coneixedor de la història de l’art, era un gran admirador de Goya i dels seus «Desastres de la guerra».
La seva trajectòria artística va ser mostrada en una exposició antològica el 2006 al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona.
En les seves darreres fotografies, fetes entre els anys 2000 i 2005, Humberto Rivas accentuava els matisos del negre i demostrava el seu domini del clarobscur en obres molt essencials. L’artista va concloure la seva activitat com a fotògraf amb treballs en què allò primordial i allò subtil estableixen un diàleg. Algunes d’aquestes imatges estan reproduïdes al catàleg Iluminar de la seva última mostra individual celebrada el 2008.
La seva obra figura en importants col·leccions nacionals i internacionals i s’han publicat nombrosos llibres sobre el seu treball.
El 1997 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir el Premi d’Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona. El 1998 va obtenir el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura espanyol. El 1999 va rebre a l’Argentina el Premi Konex. El 2009 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Or al Mèrit Artístic. Va morir el 6 de novembre del 2009 a Barcelona.